La historia del Morella FC, es la historia de centenars de persones que han volgut que el futbol fora un dels molts atractius de la ciutat de Morella, molts d’esforços han sigut necessaris per arribar on estem avui.
Si alguna cosa es pot destacar d’un equip, són possiblement els colors de la samarreta, aquests en el morella són: el blau i el grana. Aquests colors de la samarreta van arribar d'Argentina en 1950. L'equip de futbol , San Lorenzo de Almagro, que el Dtr. D. Emilio Bernat Viñals, morellà de naixença, presidia, va regalar als joves de la seua "pàtria xica" els colors que a partir de llavors els identificarien. El regal, es va materialitzar durant la gira que l'equip argentí realitzava per aquell temps per Espanya. Aquesta gira, va ser un desig exprés del propi Emilio. En el seu carnet d'identitat, a causa d'un error en el registre, figurava que el seu cognom era Bernard, quan realment era Bernat i va venir expressament per canviar-ho. Aprofitant aquesta gira, també es va jugar un partit amistós, el resultat d'aquest fou de 0 a 10 per al San Lorenzo. Una altra anècdota que podem destacar del senyor Emilio, es que va nàixer el 24/05/1905 just cent anys abans del ascens del Morella a primera regional.
L' equipatge regalat es componia de samarretes, pantalons, i mitges, tot de la millor classe i amb els colors de San Lorenzo; també va regalar un fabulós baló argentí, on van estampar la seua signatura tots els jugadors i directius del San Lorenzo. Durant una setmana l'equipació va romandre exposat en els aparadors de Jaime Carceller, Casa Quelo. La revista Aures-Ivano-Morellanas van arreplegar la crònica en el seu nombre de juny de 1950, apuntant a més que possiblement s'estrenaria en partit amistós contra el Sant Mateu.
No obstant això, la història del futbol a Morella arranca uns quants anys abans. A la fi dels anys 20, diversos equips disputaven un torneig local en un camp molt especial, la Plaça de Bous. El Club Esportiu Unió Morellana, samarreta groga i roja i pantalons blancs, es media cada diumenge amb la Peña Trigémino, samarreta groga i negra i pantalons negres. Els dos equips estaven formats per joves de la localitat. Va ser en 1932, quan la Unión Morellana va impulsar la creació d'un camp de futbol que es va situar en la Plana del Molí d´en Pi. No obstant això la vida quotidiana es va truncar amb la Guerra Civil Espanyola.
En la postguerra nous equips, o penyes, com la Coopel o la Corona, van oferir als joves la possibilitat de tornar a jugar a futbol. Els temps no van ser fàcils; la major part de les famílies tot just podria cobrir les necessitats bàsiques. Amb aquest panorama no és d'estranyar que els jugadors vestiren i calçaren el que podien, ni de bon tros roba o botes esportives. Sabates lligades amb gomes perquè no caigueren, heretats de germans el peu dels quals era major...samarretes dispars, roba de treball, en fi...
La formació del Morella com equip vindria donada amb la unió de les penyes. A partir de llavors, principis dècada dels 40, comencen els partits amb altres poblacions veïnes. Mas de les Mates, Castellote, Vallderoures, Sant Mateu, Vilafranca, Forcall, Catí, La Salzadella...van ser alguns dels rivals habituals. En realitat no es tractava d'una lliga reglada, sinó d'acords amb altres poblacions amb el compromís de retornar la visita. Era també una forma de relacionar-se ja que s'aprofitava la jornada del partit per a divertir-se en el poble amfitrió. En 1940, comença a construir-se el Camp del Prat. Fins a llavors, allí, es trobava una gran bassa que des del medievo arreplegava les aigües del castell i albergava gran nombre de varietats aquàtiques. Encara avui, moltes són les veus crítiques amb aquell alcalde que per a satisfer la demanda d'un camp de futbol, va cobrir la bassa del Prat. Només va poder condicionar-se en principi la meitat del camp, encara que va servir igualment per al joc, l'obra no es completaria fins a 1946.
En 1944 va debutar amb 14 anys un dels jugadors més destacats que va tenir el Morella, Rafael Domènech. En 1946 els directius del València es van fixar en ell, encara que el seu pare no va accedir que provara en Mestalla. Seria a l'any següent, davant la insistència de l'històric Club, que Rafael va poder gaudir d'un parell de mesos amb el segon equip del València, el Mestalla. Rafael, recorda amb nostàlgia, que va ser com un somni: veure a aquells jugadors que per la ràdio nomenaven tan sovint, el va mantenir damunt d'un núvol tot el temps. Jugar en herba va suposar per a ell, en principi, un problema, acostumat com estava a la dura terra. I quan al final li van comunicar que el Catarroja requeria dels seus serveis, Rafael va decidir tornar a Morella. Ens explica que encara que aquest era un bon equip de tercera divisió, s'havia il·lusionat amb formar part de la plantilla del segon equip del València, i encara que li van explicar que si seguia, tot podia arribar, ell va decidir tornar al seu poble, i seguir jugant amb el seu equip, el Morella. Altres jugadors d'aquell temps, dècades cinquanta i seixanta, van ser reclamats per equips en categoria superiors, com per exemple Wenceslao Querol, que va defensar diversos partits la porteria del Vinaròs.
L'afició era gran, i els socis van anar creixent; per això de vegades els pagaven l'autobús per als desplaçaments i fins i tot algun sopar; encara que el transport que es va utilitzar més vegades va ser el Chevrolet 38 de Masiana. En els 70 Morella es va quedar sense equip de futbol. En els 80 es va impulsar de nou aquest esport, però en aquesta ocasió, per primera vegada, el club es va organitzar com a tal i es van federar els jugadors. El president que portaria a càrrec la federació fou Vicente Chiva Pastor. A partir d'aqueix moment es van disputar les lligues reglades per la federació provincial militant en la segona regional.
Fins a 1996, el Camp del Prat va ser la seu del F.C. Morella. La temporada 96/97 va ser la primera en el Camp de la Fàbrica Giner. Arrere van quedar els esforços de grans aficionats a aquest esport que assumien en el seu càrrec de president, el deure de mantenir en condicions el dur sol del Prat, si feia falta llaurant-lo amb els seus propis mitjos, com tantes vegades vam veure a Francisco Yeste. També van quedar arrere els entranyables sortejos de Pedro Adell que ajudaven a finançar les despeses de l'equip. La temporada 2004/2005, sens dubte, té un lloc preferent en la història del Morella, al ser la primera en la consecució del títol i la de l'ascens a primera regional. Esperem que encara puguem celebrar moltes tardes de gloria del futbol morellà i omplir pàgines d'exits.
